sábado, 18 de diciembre de 2010

Llençols.

Hauria d'anar a dormir i és tard i prest, fins hi tot podria despertar-me; ja en comença a ser hora. No més enllà d'aquesta nit ni un nuvol gris en aquest camí de pedres puntiagudes que feren però no fan mal,ja no. Cada cop més, més poc. Una sola qüestió ronda en la part cognitiva del meu cervell: Sí o no? Mai he sabut dir que no. Que difícil és contreure't a tu mateix quan està a punt de sortir es sol darrera d'aquests alts edificis, d'aquestes gabies de canaris sense plomes i amb més preocupacions que alegries. Que fàcil hem resulta recordar una fesomia, un color de pel, una mirada trista darrera d'uns ulls que cremen. Devorat per un amor calcinant avui, un cop més,hem faig no res entre els llençols d'un llit que no és el teu.

No hay comentarios: